Ja fa anys que el Barça sembla ser assetjat per un mal d’ull, sigui esportiu, institucional o financer… No tenim proves, però tenim la sensació que aquell equip que va assolir l’excel·lència futbolística fa uns anys, ha estat maleït d’alguna manera, i fa estona que tenim a sobre la institució esportiva un núvol d’incertesa i sotragades, fent que els darrers anys del club siguin ben foscos. El Barcelona va ser admirat per tots, referent i l’enveja al món del futbol. La masia, l’estil… el Barça era alegria, màgia i il·lusió. Semblava que ho teníem tot, i algunes de les generacions més joves vam créixer malacostumats pensant que això era el normal, i duraria per sempre.
Res més allunyat de la realitat, fa temps que el camí no ha estat senzill, el Barcelona va aconseguir fer un equipàs 2.0 amb la MSN, vam guanyar un triplet incontestable, i semblava que hi havia vida després de Guardiola. Els problemes no van aparèixer d’un dia per l’altre, sinó que de mica en mica, la por, els mals hàbits i la cobdícia van anar instal·lant-se dins del Barça. Guiats per l’etern rival vam entendre que l’èxit només depenia de guanyar Champions, i ens vam obsessionar amb aquest títol, obviant el procés que es necessita per arribar-hi, i sense valorar la resta de títols i coses bones que teníem. Vam començar a perdre les nostres senyes d’identitat, la masia ja no era sinònim de qualitat a can Barça, el joc ja no meravellava, i el resultadisme va començar a veure’s amb més bons ulls. I va començar una sèrie d’ensopegades vergonyoses i doloroses a Champions, Atlètic de Madrid, Juventus, Roma i Liverpool apuntaven que el Barça estava perdent el Nord… La directiva va especular de forma inconscient amb el futur del club, gastant quantitats excessives de diners per jugadors irregulars, no podien esperar que el castell de cartes s’enfondrés, i és que qui podia predir la Covid? La pandèmia va obrir la capsa de Pandora…
Es va destapar que la presidència gastava diners del club en difamar els pesos pesants del vestidor, el Barça va rebre una humiliació sense precedents en mans del Bayern, i va passar el que creiem que seria impensable, ens vam haver de desfer del millor jugador del món. A més, es va saber que no es podia dur a terme cap mena de reforma de plantilla, perquè a tots els efectes, el Barça estava arruïnat. Destitucions a tot i a dret, tot apuntava que el club culer no classificaria a Europa, i ens convertiríem en un nou Milà. La il·lusió que ens va generar Koeman poc va durar, i l’esperança que va prometre Xavi va acabar esdevenint un miratge i l’ombra del cas Negreira van fonamentar el mal d’ull del Barcelona…
No ha estat fins que ens hem trobat amb l’aigua al coll, sense diners i amb necessitats esportives, que hem començat a recuperar les nostres essències, la masia torna a treure jugadors fascinants, i el Barça torna a enamorar a Europa. Amb un entrenador espavilat i senzill, els culers comencen a poder somiar amb motius de pes… però encara no ens hem desempallegat del tot d’aquest núvol d’incertesa, els problemes econòmics continuen existint, no hem resolt els problemes per inscriure jugadors, amb el cas Negreira encara rondinant i amb una tornada al Spotify Camp Nou en plenitud de facultats que continua sent un misteri.
Tanmateix, els més optimistes ja veuen la llum al final del túnel, no sabem si ha estat Florentino, la Uefa, Bartomeu o l’espítiru de Juanito, però algú ens ha maleït aquests darrers anys, perquè l’alternativa seria dir que el Barça ha estat el responsable de mal cuidar el mateix Barça… En qualsevol cas, el que podem dir és que esperem que aquests anys foscos i tristos que hem experimentat els culers ja siguin aigua passada, i que la directiva i equip hagin aprofitat aquesta ratxa de mala sort per recordar el que fa que el Barça, sigui el Barça, no perdre el Nord, cuidar les senyes d’identitat i fer les coses bé. No sabem si tenim proves, però tenim la sensació que el futur lluny de ser fosc, està pintat de blau i grana.