Doncs aquí tornem a ser. Un any més, el Barça és eliminat de la Champions. No és el mateix de sempre. Quants anys portàvem demanant que l’equip competís? Aquí ho tenim. Tant l’any passat com aquest. El que no se li pot recriminar a aquest equip és competir-ho i ser millors que el rival. Hem tornat on volíem ser, on demanàvem, on ens mereixíem.
El Barça té un equip plegat de jugadors del planter que senten els colors. Que el patiment que hem tingut durant el partit, i el dolor que hem sentit al acabar, tambe l’han sentit ells. Això no té preu i tampoc ho té ningú més a Europa.
A aquest equip se li ha de donar el mètir que es mereix. Hem jugat una eliminatòria de quarts de final de la màxima competició europea durant 60 minuts dels 180 amb un jugador menys al camp. Entre ells, una segona part sencera del partit d’anada del qual vam sortir amb la sensació que haguéssim merescut molt més, però, tan avui, com la setmana passada, totes les jugades que eren una moneda a l’aire, han sortit creu (per sorpresa de ningú).
L’Atlètic de Madrid, que es ven com l’equip del poble, com la víctima de la lliga espanyola que intenta competir contra els gegants, el que es suma a dir que l’arbitratge va a favor dels grans, els mateixos que han invertit una quantitat escandalosa de diners per jugar un futbol barroer i sense cap mena de proposta interessant, ha aconseguit assolir la classificació a unes semifinals de Champions a l’estil ‘Madrid’. Plegat de ser afavorit per decisions arbitrals, ben tancadets endarrera, pagant autèntiques millonades a un entrenador molt limitat i aprofitant-se d’haver estat víctimes del club estat la temporada anterior per passa en aquesta amb una eliminatòria vergonyosa per a un dels 4 equips que estaran en la fase final de la competició europea més prestigiosa.
És una llàstima que l’equip que més entrega al futbol, rebi un retorn tant pobre, i porta sent així masse anys. Un toc a l’esquena d’Olmo dins l’àrea, per a l’equip arbitral d’avui, no ha estat suficiente com per a pitar penal, però el mateix toc a la zona DOGSO, sí que ho ha estat per a expulsar a Èric Garcia a vint minuts d’acabar el partit. Després d’això, el Barça no hauria de participar institucionalment en cap acte més de la UEFA tenint en compte totes les decisions més que qüestionables que han tingut cap als catalans les darreres temporades. Que ja no són qüestionables en un sentit partidista, no és perquè em puguin els colors, és perquè si agafem totes les jugades arbitrades en perjudici del Barça i es comparen a arbitratges d’aquesta mateixa competició, veurem incoherències dels propis àrbitres a l’hora d’aplicar el reglament a favor o en contra del Barça.
Estem parlant que de 42 faltes acumulades de l’equip ‘matalasser’ en els dos partits d’eliminatòria, ha rebut només 3 targetes grogues. Mentre que el Barça en 14 faltes ha rebut un total de 3 grogues i 2 vermelles, és una dada esgarrifosa, i que, a més d’un hauria de ruboritzar.
El personatge de l’eliminatòria però, és Lamine Yamal. Senyores i senyors, s’està creant un monstre. Amb deu jugadors, a l’anada i a la tornada, es posa l’equip a les esquenes i genera la sensació de que juguem en igualtat de condicions. Ja li poden posar tres jugadors a sobre, que en necessitaràs tres més per aturar-lo. Té els pebrots de sortir a la roda de premsa prèvia al partit de tornada a donar fe de que lluitarem, i no només això, si no que compleix en el camp tot allò que promet. Als seus 18 anys, despres d’haver perdut l’eliminatòria, segueix dempeus i aixeca i anima a la resta de l’equip. Segueix al peu de la lletra l’himne del 125è aniversario del club: “Hem caigut i ens hem alçat. Mai han faltat les ganes d’aixecar-se”.
El pitjor, és que ja no hi podem fer res. Hem cregut en la remuntada, i ens hi han fet creure, i no poden fer res més del que estava als seus peus. Ho han donat tot. Hem de mirar endavant i pensar que tenim una columna vertebral a l’equip menor de 25 anys que juga molt bé al futbol, que competeixen, que no s’arronsen, que són desacomplexadament barcelonistes -i molts d’ells catalans-, que odien tot allò que vagi contra el Barça i que, més enllà d’haver patit les tragèdies culers a europa en l’última dècada, han viscut derrotes injustes en les seves pròpies carns. Culers, com va dir en Pep, cordeu-vos bé els cinturons, que ens ho passarem bé.